Gilet de Cellers (Torà)

Un nyap, si o no?

Gilet és una petita masia del poble de Cellers i del municipi de Torà que, com sabeu, acaba de passar-se al Solsonès. Què s’ha de fer sinó donar-los la benvinguda? Ara bé, què diran els de la Segarra, la comarca “castigada” que cada cop la fan més xica, amb lo extensa que havia estat històricament! No haurem destapat la caixa dels trons? Ara Sant Guim de Freixenet vol ser de l’Anoia i Calaf vol ser la capital de l’Alta Segarra. El tema es mereixia un debat més profund i més seriós. No s’ha fet cas de ments privilegiades que al seu dia es van aixecar en contra de l’annexió, com la catedràtica sanaüjenca Maria Garganté en el seu blog:

En canvi, trobo un xic delirant (amb tots els respectes, insisteixo que es tracta únicament de la meva opinió personal) que les poblacions –em refereixo als habitants dels principals “nuclis urbans”- de Biosca i Torà vulguin ser del Solsonès, quan geogràficament tenen tant de solsonines com d’araneses o empordaneses, és a dir: res! A Sant Llorenç de Morunys hom pot percebre que forma part d’un territori pre-pirinenc vinculat a Solsona; i també es pot percebre això mateix a Sant Climenç, per bé que aquests dos nuclis siguin molt diferents. Solsona n’és una síntesi que els aglutina. En canvi, ni Torà ni Biosca (parlo dels pobles, no pas de la part septentrional dels seus termes municipals) hi tenen res a veure -digueu-me frívola, però els pobles de Biosca i Torà (igualment com Sanaüja) quedarien com un afegit recosit amb mala traça al sud del Solsonès. Són pobles tipològicament més segarrencs que altra cosa –si fins i tot la moneda de “Sikarra” la van trobar a Biosca, carai! Però això segurament són ruqueries que no tenen avui cap mena de credibilitat pels afectats... A la fi tot es resumeix i s’explica per motius diguem-ne “crematístics”. És que ens hem begut l’enteniment i ens pensem que, si marxem, anirem a  parar a “una terra promesa”?, https://lafontdebiscarri.wordpress.com/2014/06/02/in-ipsa-marca-extrema:

O com el Jaume Moya, aquell noi de Barcelona que durant els caps de setmana es va enamorar de la Segarra i que s’ha establert en el petit poble de Florejacs, després de deixar un gran pervindre en la Judicatura. És un dinamitzador cultural de la Segarra i ha estat diputat de Podemos a Madrid. Últimament ha escrit un gran llibre sobre els carlins de la Segarra: De carlinades per la Segarra històrica. En el seu Giliet, xocant coincidència entre Gilet i Giliet (https://giliet.wordpress.com/?s=segarra) hi trobarem coses com aquestes sobre el nostre tema:

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darrers segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra…

El Jaume de Gilet

El Jaume té 72 anys i va néixer en aquesta masia del torrent de Cellers, molt petitona si la comparem amb les grans cases pairals veïnes: Otgés i Valentines. Va veure que aquí no hi tenia futur, així que deixà els pares  i se’n va anar a Lleida a fer de paleta. Allí arreglant cases i llars es va guanyar bé la vida i fins es va casar amb una lleidatana. Un cop jubilat i amb els fills ja col·locats va sentir l’enyor de la masia abandonada, perquè els pares ja eren morts, i  amb la seva dona van resoldre d’anar-hi a viure. Ell amb la seva traça de paleta l’ha arranjada molt bé, també hi ha plantat ametllers i olivers. “Amb cinc minuts de cotxe soc a Torà, quan el meu pare hi trigava una hora i mitja amb el carro”, diu el Jaume. La seva dona per res no se’n tornaria a Lleida, tot i haver-se criat en la ciutat. Són petites històries semblants a moltes altres, que no per això deixen de ser entendridores.

Ens explica el Jaume l’origen del nom de Gilet. Fa uns dos-cents anys un home de Torà va comprar les terres de Gilet a bon preu perquè no donaven per viure. S’anomenava Gil, però li deien Gilet degut a la seva baixa estatura. I d’aquí li ve el nom de Gilet a la masia. Tot això sembla molt versemblant, però aquestes històries solen ser falses. Hi ha a favor que a Torà certament hi deurien haver molts Gils, ja que sant Gil és el patró de la vila, i fins pot ser veritat que en el document de compra hi consta que la va comprar un tal Gil, avantpassat del Jaume. Ara bé, l’experiència ens diu que tot comença amb una suposició. Algú inventa uns fets que semblen versemblants i fins lògics, tot i que saben perfectament que es tracta d’una suposició per falta de documents que en parlin. És la necessitat de respondre a un interrogant, que és molt pròpia dels humans. A les generacions següents allò que es considerava una probabilitat, ja es converteix en una certesa i si algú gosa negar-la, ja serà un “heretge”. Ho deixem per un altre dia, només dir que a Castellfollit de Riubregós hi ha una altra masia Gilet, enrunada. Aquesta a prop, però n’hi ha d’altres en altres comarques i fins hi ha el poble de Gilet a València, i això ja “fa olor de socarrim”. Es veu que l’expressió ve de quan la Inquisició analitzava els llibres dels heretges i la cosa pintava malament. Es veia a venir la foguera, tant pels llibres com pels seus autors. Esperem que la cosa no arribi a tant.   

Un tall impossible

Entre el camí antic i un camp de Gilet s’alça un roc dret que té una cara tan llisa i fina que demostra que va ser tallat per algun instrument desconegut. Actualment no hi hauria cap eina que ho pogués fer. Ni una serra elèctrica. Presenta una superfície molt llisa i fina. Segurament calia mullar l’eina amb un líquid corrosiu o no. Així i tot, allò més rellevant és el tall sinuós del mig, el qual canvia de direcció i fa un petit esglaó, com si el roc fos de fang o de mantega i com si l’haguessin tallat amb una ganiveta. El roc temps abans era a la vora del camí, però a l’altre costat. El Jaume per arreglar la terra ho va fer anar tot de remolta, però el roc el va deixar amb millor posició encara que abans, segurament per pura casualitat. Què se’n faria de l’altra part del roc? El nom de Gilet es refereix a aquesta tallada tan fina i mes especialment a la ziga-zaga del mig que avui dia encara seria mes impossible. La gent van adonar-se d’aquesta raresa i en van dir el “gilet”, tall molt fi. I d’aquí ve el nom de la masia de Gilet. Si fos un nom personal, se n’hauria dit cal Gilet, cosa que els mapes malauradament ja ho posen així perquè estan fets per pixapins: cal Valentines, ca l’Otgés, cal Gilet... mai se n’ha dit així. Això passa als pobles amb les cases dels carrers, però a pagès les masies tenen territori i la majoria responen a antics topònims, no pas a noms personals. El cal o can és personal.

El poble de Gilet i altres

Gilet, 3500 h, el trobarem prop de Sagunt, al peu d’unes muntanyes que presenten un tall semicircular, que segurament el van fer per avançar la sortida del sol damunt el poble o els camps. A voltes els feien per comunicar dos castells, com passa entre Castellar de la Ribera i Ceuró, amb la tallada de Ginestà. Si des del Solsonès observem el Cogulló del Cim d’Estela, que cau sobre Berga, hi veurem un tall a la muntanya molt fi i circular que fa possible que la penya descolli des de mig Catalunya com una “verga”. Es veu des d’Olot a l’Aneto i així tothom pot saber on s’escau Berga. A l’Alzina d’Alinyà hi ha un pic molt cònic a tocar de cal Gilet. Totes les nostres muntanyes són artificials i no sols, també el paisatge. Aquí mateix tenim el Riubregós que marxa tot recte cap al Segre, però també ho fa el Sió, encara més, i molt més la ribera de Pinell. No se n’escapa la ribera Salada que, després de recollir com un embut l’aigua de les muntanya del Port del Comte, se’n va de dret a dur-les al Segre, com també ho fa el riu Labansa tot i que per fer-ho ha de travessar congostos immensos. Massa casual tot plegat i massa ben fet. Hi van haver uns enginyers o altres i, per consegüent, també es van alterar les muntanyes. Falten encara 25 o 30 anys perquè la gent ho entengui. De moment això en cap cap cap ni capir pot ningú, visca el català!

Pic de l'Alzina d'Alinyà