Miravé

Tres elements

El poble de Miravé, com tants del Solsonès, està disseminat i consta de moltes masies. Des d’aquest alt planell se’n veuen unes quantes: cal Ventureta, Marrussella, el Villaró, els Colomers, la Torregassa,  potser la Creu, molt a prop també Xarpell vora la rasa, el Casó, més amunt can Vendrell, can Ramon, enrunat, Sant Iscle, el Puit de Miravé, Gispets i les que no es veuen, totes giravoltant com planetes al voltant de tres elements que formen el petit nucli dalt l’altura. Són l’església romànica de Sant Pere, el cementiri i la Rectoria. També és dels pocs pobles en què el cementiri ha restat totalment enganxat a l’església, com passava antigament, al temps del romànic. Miravé seria dels pobles que no va tenir escola pròpia, una part de la canalla deurien desplaçar-se a Sant Climenç i una altra no sabem on. Tal volta el rector, com en tants altres, feia de mestre.

La Creu de la Missió

Segons Joan Bellmunt en Fets, costums i llegendes, el Solsonès, a l’església de Miravé hi ha un petit misteri. Diu així: “Un fet a destacar d’aquesta església és que a la paret de la sagristia hi ha una pedra grossa on hi ha esculpida una figura humana en relleu, amb els braços aguantant una pedra. Ens diuen que possiblement sigui una peça anterior a la construcció de l’edifici”.  Doncs, bé, tot lliga. El més probable és que es tracti del gran Hèrcules, el personatge diví, en realitat semideu, més venerat de l’antiguitat que tindria aquí un petit santuari i que sempre se’l representava portant una gran roca damunt l’espatlla o als braços, com passa amb el gran monument modern d’Hèrcules al peu de la Torre Hercúlia d’A Coruña. Aquí a MIravé els pagans conversos, no del tot, l’haurien salvat discretament. Esperem que algú en faci una bona foto.D’això fa poc més de 1000 anys. La fe cristiana s’ha esvaït i passa hores baixes. A Miravé fa temps, potser anys, que no s’hi fa cap missa. Se’n va anar encara jove mossèn Joan Mir que tant estimava aquesta parròquia. També mossèn Manuel Guiu. Ara una gran creu de pedra ben traçada ens recorda la Missió que hi va tenir lloc l’any 1950. Durant anys, fins a principis dels 60, van estar de moda les missions. Durant una setmana un parell de predicadors, amb facilitat de paraula, oradors, feien un repàs a la feligresia de les parròquies de tot allò que calia creure i practicar. És veritat que es parlava molt de l’infern i del destí etern de la persona, al revés d’avui. Per finalitzar la missió, el poble enfervorit per les prèdiques aixecava una creu commemorativa,  en molts llocs de  fusta, generalment de ginebre. Aquí a Miravé va ser de pedra, fent joc amb el conjunt arquitectònic que l’envolta.

El nom de Miravé

Els uns escriuen Miraver, sobretot a l’actualitat, i altres Miravé amb una lletra de menys, però amb accent. Ja diu mossèn Bach a Les masies del Solsonès que el nom apareix escrit en els documents antics com a Miravé i aquesta insistència ja li fa sospitar si no serà Miravé la forma més correcta d’escriure’l en contra de la pràctica actual. El nom de Miravé s’ha de “mirar bé”. El seu secret no es podia desvelar fins a l’arribada de l’aviació i de la fotografia aèria. Ni més ni menys. Si observem Miravé des de l’altura ens adonarem de la forma raríssima del seu tossal, on s’assenta el nucli. Sembla una figura geomètrica, un pentàgon regular amb un centre perfectament rectangular, artificial tot. No pot ser casualitat. Es tracta d’una “lupa”, no precisament circular com les nostres, almenys les més antigues, que són més fàcils de fabricar, sinó poligonal per no dir fins i tot polièdrica. Per rematar la figura no hi manca el mànec corresponent, fet a mida mitjançant un bosquet a la part de migdia. Això és el que hi van veure la gent en temps que no sabem quan, menys sabrem quins ho van fer i perquè. Això ens demostra per altra part que la “lupa” és un instrument ja inventat en l’antiguitat i que en deien en perfecte català un “mirabé”, que servia per “mirar bé” les coses i que s’agafava amb les mans. Les nostres primitives ulleres també eren un vidre gruixut que s’agafava amb la mà per llegir i veure-hi bé.  Molts invents de l’antiguitat es van perdre, com la pólvora i la impremta que a la Xina no va passar, i després els hem redescobert. Els nostres avantpassats no eren rucs, fins i tot ja volaven i podien veure el territori des de l’alçada dels núvols, i nosaltres fins fa pocs anys encara ens arrastràvem per terra. No deixa de sorprendre que el dibuix encara aparegui pràcticament intacte al temps de les excavadores.

Les Caramelles de Miravé, any 1968

Miravé és un dels cinc pobles del municipi de Pinell. Als anys 60 hi havia gent a totes les cases i sobretot jovent i així es van veure amb cor de fer unes caramelles. Les últimes havien estat l’any 1956, les dels pares, i ara venien les dels fills. Tot això i més ens ho expliquen el Ramon i la Roser, avui els avis de la Torregassa, que les van viure de ple com a protagonistes. Ella era de cal Soca de la partida de Sant Pere Màrtir del Vinyet de Solsona. El destí va fer que, malgrat no ser de Miravé, participés en aquelles caramelles. Un parell de noies del poble, la Claustre del Villaró i la Clotilde de Marrosella, van sofrir algun petit contratemps i no podien ballar, i llavors el Rossendo de cal Ventureta va dir: Jo sé dues noies que les podrien suplir, però no sé si ho voleu. Tothom va dir: I tant, noies volem! Doncs, jo les portaré, va fer el Ventureta. I van ser la Roser i la Montserrat de cal Soca, filles també d’un Rossendo, i això ho expliquem perquè va ser la treta del destí perquè el Ramon de la Torregassa i la Roser es coneguessin i se’ls encengués la guspira divina de l’enamorament al poc de conèixer-se. En acabar la mili a la Seu, el Ramon va afanyar-se a casar-se amb la Roser. Han passat molts anys i se’ls veu una parella feliç envoltats de les filles i nets. I aquí alguns diran que tot va ser pura casualitat i d’altres pensaran que va ser una cosa clara del destí que ve de més amunt.

Per director van contractar el senyor Joan Novelles, tot un músic de prestigi, que va interpretar les caramelles de mossèn Antoni Muntada, lletra i música. També un famós acordionista, el Joan Espuga d’Organyà, conegut pel Corderet pels seus cabells rissats. Era rector de la parròquia mossèn Josep Serra, un capellà molt avençat al seu temps. Em va dir un dia dins el seu 600, essent jo seminarista que l’ajudava: Jo faria capellà al Ventureta demà mateix -era un pare de vuit fills i el mossèn s’allotjava a casa seva els caps de setmana perquè la resta era el mossèn resident de les Escoles Professionals. Molts el recordaran. Però l’ànima de tot va ser mossèn Miquel Xandri, un piteu, que estudiava els darrers cursos de capellà al Seminari. Ell aglutinava el jovent i el van nomenar el director de les caramelles. Més tard va tenir molts càrrecs al Bisbat, principalment consiliari de les peregrinacions a Lourdes, i malauradament va morir encara jove essent rector de Bellpuig.

Van estar assajant els dissabtes de Quaresma i les caramelles es van acompanyar, com als temps antics, amb una gran colla de trabucaires. Per Pasqua van cantar a les cases del poble i el Dilluns de Pasqua van anar als pobles veïns, concretament a Clarà, com a Vantoldra i el Pla, i a Pinell, en concret a la Caseta del Soler i alguna altra, però amb el ben entès que en aquestes cases hi acudia gent de tot el poble per sentir el cant de les caramelles i fruir dels ballets trepidants  d’aquell jovent  engalanats amb la barretina i la vestimenta tradicionals. Es desplaçaven amb dos tractors, amb un remolc ple de cantaires i l’altre ple de trabucaires. La gent els donaven dotzenes d’ous i també diners. Un diumenge del mes de maig van fer un gran aplec a la Pinassa, volien dir el gran Pi de la Torregassa encara viu llavors. Allí van fer un gran dinar per aquelles cases que els havien ajudat i que van encarregar a tot un expert, com era el Pere de Llavall. Van acudir a l’aplec gent de Vilanova de  l’Aguda i altres indrets llunyans, també els seminaristes majors, atrets per la fama que van adquirir aquelles caramelles de Miravé, les últimes que es farien. A la tarda van amenitzar l’aplec amb un ball sota la Pinassa. Quins temps aquells, més feliços!