El drac de Castellar de la Ribera

Després del drac de Llobera, toca ara parlar d’un altre. Es tracta en tots dos casos de geoglifos, o sigui, de grans figures que només són visibles des de l’aire o d’un punt alt. El de Llobera està format per un bosc retallat, el de Castellar és al revés. Es tracta d’un seguit de camps immersos en el bosc, que dibuixen en conjunt un drac sencer, amb el cap i les banyes, la boca,  les potes, tota la corpenta i finalment la llarguíssima cua. I tantes vegades que l’hauran llaurat sense adonar-se’n. És molt estrany que al temps de les boïgues i de les excavadores que han remodelat tots els camps encara resti tan inalterable la figura complicada del drac de Castellar de la Ribera, aquest encarat cap al nord i d’esquena al sud.

Aquest drac es troba en una zona sagrada per la proximitat de la capella dels Apòstols i de la piscina prehistòrica de forma geomètrica excavada en una codinera, la qual va donar nom a la casa de pagès de Marmí. Era com una “marmita”, olla gran de metall, i la gent s’hi banyaven per purificar-se dels seus pecats ja abans de Crist, que tot ve de lluny. Degut a les nueses, els cristians la deurien “cancel·lar” i edificarien la capella romànica dels Apòstols al cim del turó per seguir amb el culte nou i cristià. Però, el drac continua al mateix lloc des del temps de l’antigor, impossible de datar. Cada dia es descobreixen més geoglifos arreu del món, com a Amèrica, Àsia, Àfrica i ara toca a Catalunya com a punt de partença dels que aniran sortint per tota la Península, ja que la gent comença a mirar pel maps google amunt i avall sense parar i es van descobrint cada dia coses insospitades. Cal dir que a Catalunya tenim una eina millor que el  maps Google: el vissir, de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Només allí trobareu el nostre drac amb prou resolució. Com també torna la figura perversa del drac, si més no a través dels tatuatges. Què passarà?

Al costat del drac de Llobera hi ha la casa de pagès del Llort de Llobera i al costat del drac de Castellar de la Ribera apareix l’altra casa del Llort de Castellar, tot massa casual perquè Llort volia dir drac precisament en el llenguatge més antic. Com també Lluert, una masia del Berguedà que es troba indicada anant cap a Berga. També hi ha el poble del Llor, prop de Guissona, modernament mal escrit perquè en català, sense pronunciar la r final, faria Llô i en canvi tothom en diu el Llort. També la Vall de Lord amaga algun drac o altre, a més del que es pot veure en la penya de la casa de Sollort, al peu de la Mola de Lord. És cosa sabuda que Barcelona està plena de dracs en portes, parets, parcs, reixes i jardins, i que Sant Jordi, que mata el drac, és el patró de Catalunya, com també és cert que apareix amb força en la nostra Festa Major de Solsona i en la Patum i per aquests sabem, com per tots, que els dracs llençaven foc per la boca. I no és llegenda. Què passarà, què passarà...?

Cal Xima (Llobera de Solsonès)

El Jou

Era una revista de pagès fantàstica que sortia cada 3 o 4 mesos, editada pel poble de Llobera. Hi sortien històries del poble, reportatges, entrevistes, receptes de cuina i moltes coses més, com ara El Babau de Navès, però una revista tan valuosa no podia durar molts anys per a un municipi reduït com Llobera. Amb tot, ja va ser una epopeia i tots els seus exemplars es poden consultar a l’Arxiu Comarcal. Allí durant molts números es va parlar extensament del Xima en una sèrie titulada De tot una mica. El Xima era un personatge molt peculiar i alhora entranyable, en paraules d’aquell equip de tres escriptores locals, però de gran talla perquè ho sabien explicar amb molta gràcia: Rosa, Cristina i Mari. Cal dir que sabien utilitzar el fil del Xima per oferir-nos una informació històrica dels darrers esdeveniments importants per a Llobera: com el pelegrinatge de la Mare de Déu de Fatima, que el Xima va viure en plena joventut, la Coronació de la Verge del Claustre, les grans maniobres militars del 1957 a la zona de Llobera i pobles veïns com Llanera Biosca i Sanaüja, planejades pel general Moscardó, perquè li agradava aquest terreny que havia conegut durant la guerra. També l’arribada de la democràcia i la visita del president Pujol a Llobera...

La bicicleta i altres

El Xima vivia en una casa amagada al mig d’una de les obagues més extenses del Solsonès: cal Xima, petita com la Caseta del Bosc dels contes de fades. Eren una colla de germans, però al final es va quedar sol amb els pares ja vellets. Es van morir i la soledat se li va enganxar a l’ànima. De primer tallava pins a preu fet, però al final se’n va cansar. Per ell sol, per viure  en tenia prou amb mirar bolets que per alguna cosa se sabia totes les llenegueres. També mirava tòfones i sabia premiar el gos amb un tall de botifarra negra per cada una que n’ensumava. Quan plovia, mirava cargols i els portava a vendre a Solsona fins que un dia uns vailets els van fer servir per fer curses de cargols. Tota la casa va quedar plena de cargols i la mestressa va dir: Ja n’hi ha prou de cargols. Joan, no cal que en portis més.

Un veí, el Meliton, li va vendre una bicicleta que el faria popular. El Xima, amb aquella bicicleta vella, anava i venia de Solsona i de l’Hostal Nou sempre carregat amb una saca al coll, a voltes també una cistella,  i la boina al cap. Tothom el tenia vist. Un dia el Joan Pera el volia fotografiar, l’esperà al Vall Calent i clac! ja la tenia per la col·lecció. El Xima se’n va adonar, para i li diu al Joan, que ja s’escagarrinava: què diables estàs fent? I va seguir.

El Xima tenia un amor callat. Li agradava molt la Benvinguda, que era una noia molt maca. Per no res anava a esmolar la destral a casa seva per a poder-la reüllar mentre esmolava i ella es deixava mirar. La mare del Joan ja s’havia fet il·lusions i en parlava amb els pares d’ella, però al Xima, ai, li va faltar empenta i un altre se li avençà.

Un dia al matí, entre la boirina i que el Xima tenia els ulls enteranyinats perquè no s’havia rentat la cara, un camió l’atropellà a l’Hostal del Boix. El veí hi corregué i tots els cotxes que anaven passant s’aturaven, i també la Guàrdia Civil. Mentre tots xerraven i discutien sobre què calia fer, el Xima es va escabullir. Quan se’n van adonar ja passava costa amunt. De seguida li van anar a l’encalç, però ja no en van trobar ni rastre. Una quants van decidir anar-lo a veure a  Cal Xima, i la Guàrdai Civil: nosotros también vamos. En arribar a la casa se’l van trobar a l’era donant menjar a les gallines. Se’l volien emportar a la Clínica de Solsona perquè li fessin una revisió, però ell s’hi negà rotundament.

Tenia un germà de llet, el Lluís de la Serra, que havia mamat dels pits de la mare del Xima, i es portaven molt bé. Quan morí la Dolors, el Xima agafà una depressió. Preocupat, el Lluís un dia el va anar a veure i, tot posant-li la mà a l’espatlla, li digué unes paraules de conhort. Què bé ens ho redacten les tres escriptores:

“Tranquil, home, estava preocupat per tu”. “No pensava que vinguessis”, li contestà amb rostre trist. S’assegueren al banc. “Escolta’m bé: és de mal pair el que et passa, has rebut moltes patacades a la vida, però t’estàs aïllant del món real, et tanques a la vida. I La vida se’t tanca a tu. No fotis el ruc: mira endavant, creu-me”. Van percebre so d’un xàfec que passava. Unes gotes es despenjaren del sostre. “Mira, això és com aquesta gotera, i com diu el refrany: Qui no arregla una gotera, li caurà la casa entera”. Feren un silenci. Amb veu ferma i dura el Xima digué: “A fe que quan el destí et gira l’esquena, ja has begut oli. Em sento buit i diluït, en canvi, la teva vida és plena: tens dona i fills. No s’assembla ni de bon tros a la meva vida”. El Lluís, parlant amb la mà al cor, aconseguí que els ulls del Xima brillessin un xic, content que aquell vell amic s’hagués arribat a veure’l, preocupant-se d’ell. Van passar tres o quatre hores xerrant, endinsant-se en els records feliços de la infància i joventut. El Lluís, en marxar, observà que el deixava força més tranquil, amb una rialla a la boca.

Darrers anys

El Xima, o sigui, Joan Canal Pallisa, va anar envellint prematurament en la solitud de l’obaga, mal nodrit i mal vestit, sense aigua corrent ni llum elèctrica. La seva distracció consistia en passar moltes hores al bar de l’Hostal Nou o a l’Isard de Solsona veient com jugaven a cartes. L’ajuntament de Llobera es va preocupar que almenys tingués una pensió. Va costar prou. Primer va resultar que tenia el carnet caducat i després de moltes gestions l’Administració va respondre que encara no tenia l’edat. Al final, arribà, però tantes pujades i baixades amb la bicicleta l’havien desgastat. Un dia molt calorós passava davant el Cine París i veié el noi de Glavades. Para en sec i li diu si el portaria a la Mare de la Font a buscar aigua perquè ja estava rebentat. No faltaria més. El va veure amb aquella cara tan esblanqueïda que de tornada el volia dur a la Clínica, però s’hi negà. El va portar a cal Xima, però el noi es va quedar tan preocupat que ho anà a explicar a una infermera. La bola es va anar fent gran i vora les 12 de la nit sortien amb una ambulància cap a cal Xima, amb el doctor Blanch i dues infermeres. Es van perdre i no van arribar fins a dos quarts de dues de la nit. S’hi havia afegit més gent per guiar-los. “En arribar a la casa, diu elrelat del Jou, la figura del Xima sorgí de la penombra de la finestra de la sala. - Què us passa, bon home?, preguntà el Doctor Blanch. - Vós qui sou?, respon el Xima. El metge es donà a conèixer. - Vostè es troba malament? – No. Estic molt bé. - Necessiteu alguna cosa? – No. No necessito res. – Bueno... Es va fer un silenci, abans d’acomiadar-se. De tornada en el cotxe es preguntaven entre ells el que els havia fet córrer a aquelles hores de nit pe bé i per alt.- Això sembla una broma de mal gust. – Deixem-ho. Estem especulant sobre una cosa que no sabem, els va tallar el doctor. – El que sí s’ha de fer es esbrinar de la manera que ha anat”.

La mort del Xima

Així i tot, al cap de dos dies, el Xima anava a demanar ajuda al seu germà de llet perquè reconeixia que estava “fotut” de veritat i li deia que anés a avisar la seva família de Navès. Així ho feu i al cap de poc ja eren a cal Xima. Es van quedar astorats en veure’l tan demacrat i amb tanta deixadesa a la casa. Se’l volien emportar al metge, però no hi havia manera. L’endemà hi tornaren amb caldo i menjar calent, i tampoc no se’l van poder endur. La tercera vegada ja hi van acudir els altres familiars per intentar convèncer-lo d’anar al metge, de cap manera no el volien deixar morir en aquelles condicions, però un cop més va ser un fracàs. Llavors ho van deixar en mans de les autoritats. L’endemà mateix va comparèixer a cal Xima tot un desplegament de mitjans: l’ambulància, els mossos, el doctor Blanc, acompanyat de dues infermeres i dues assistents socials, els familiars... El Xima, mirant per la finestra es va sentir acorralat, i així i tot ningú no el podia convèncer per deixar la casa fins que un va dir: Si no és per les bones, serà per les males. Una ambulància va sortir a l’acte cap a la Clínica i d’allí cap al Centre Hospitalari de Manresa, on li van fer moltes proves fins que va sortir el diagnòstic: càncer.  Al cap de dos dies moria, el 10 de juliol de 1994, en aquell primer gran incendi forestal de Catalunya de l’any 1994. I deixem que la Rosa, la Cristina i la Mari ens expliquin en el Jou com va anar l’enterrament, per fruir tots plegats de la seva innata habilitat literària, digna d’una novel·la:

“L’endemà a les 5 de la tarda se celebraven les honres fúnebres a l’església de Sant Pere de Llobera. La parentela i amics i coneguts anaren arribant. Una feble brisa lluitava contra la calor. La gent s’anava escampant per la placeta en semicercle davant de l’església entre abraçades i salutacions. Alguns s’apropaven a la paret de pedra que delimitava l’espai i contemplaven la vall menuda que s’obria davant seu. A sota, la casa Castell, uns vuit-cents metres més avall i, en direcció oest, Cal Llort. Boscos de pins. Camps conreats. Un paisatge de verds i daurats torrats d’estiu. Un paisatge tranquil i assossegat. La teulada de Cal Xima treia el cap un tros enllà sobre el bosc. Mentrestant tres homes de la família s’esperaven a l’ombra dels omissers a tocar de la bassa de l’Hostal del Boix. Havien quedat amb els de la funerària que els pararien en aquell indret, per ensenyar-los el camí de l’església. Les cigales cantaven mentre els homes xerraven i passaven l’estona. No s’adonaren de res i de sobte un cridà: Redeu, radeu! que ens ha passat de llarg!! A corre-cuita li entraren al darrere amb un altre cotxe. Mentrestant un dels homes anà fins a l’església a informar del que passava. El xofer de la funerària, en arribar a Torà, s’adonà que s’havia equivocat just en el moment que veié que un cotxe al darrere li feia senyals. Es va aturar i sortiren dels cotxes. Un cop feta l’explicació, feren mitja volta i tornem-hi que no ha estat res. La gent s’esperava neguitosa. La Rosa del Llort mirà el rellotge en el precís instant que arribava la funerària pel camí. Gairebé eren les sis de la tarda quan la campana tocà les tristes campanades a mort. Un estol de coloms es va enlairar de la teulada de la rectoria, cel enllà”.  

Reflexió

El Xima va ser un personatge popular en el seu petit entorn, però sense saber gaire bé perquè. Més aviat era discret i poc enraonador, no endebades era un home criat en un lloc solitari, allunyat del batibull de la ciutat. Era un home fora de temps, sense les comoditats de la vida moderna, com aigua corrent, llum, telèfon, poc preocupat pels papers, tenia el carnet caducat, se les arreglava tot sol i es valia d’una bicicleta vella per a traslladar-se. Ningú no s’hauria posat al seu lloc, però potser era una imatge de l’esperit de llibertat que tots portem a dintre, com aquell personatge de la novel·la Robinson Crusoe, que vivia tot sol perdut en una illa, o com un occidental ja adult que fa pocs dies sortia als diaris, el qual se n’ha anat a viure en una raconada del riu Ienisei a la Sibèria en una barraca de fusta i que no vol dir com es diu, perquè vol viure allunyat de la civilització. Émile Rousseau va ser el qui va dir que el nen és naturalment bo i que el corromp la societat. La seva influència encara dura, però és mentida. La persona necessita el contacte amb els altres per desenvolupar-se. Un refrany perdut de la bíblia ho diu d’aquesta manera: “el ferro amb ferro s’esmola”. També pequem de no gosar ficar-nos en la vida dels altres, encara que ens sembli que no van ben encaminats. Hem vist com el Lluís de la Serra li va donar un bon consell al Xima quan el veia tan abatut a rel de la mort de la seva mare. Però, segur que el Xima no hauria estat a penes conegut sense el motet del “Xima” i s’hagués dit només Joan o Pep o qualsevol altre nom corrent. El motets, com també els noms, tenen la virtut de modelar les persones com els petits cops de martell donats a la pedra. Els noms  o renoms poden ser positius o poden ser negatius. No es pot dir carallot ni babau o boig a una persona, molt menys a un nen, perquè, a més d’ofendre’l, l’en faríem tornar. No era el cas del Xima, prou apreciat i que no era un motet per rebaixar, sinó el nom pintoresc d’una casa que no se sabia ni què volia dir.

El nom de cal Xima

Ens diu el Llavall de Llobera, veí de cal Xima, que aquella casa la va fer el seu padrí Pau Llavall, tal com diu la llinda, escrit d’una manera enginyosa i abreujada, com feien els paletes d’abans, hereus dels ibers, i que se’n deia cal Pau. Segons ell, no se’n deia cal Xima, sinó que aquest era el nom de la persona que hi vivia. No sembla, però, que això s’ajusti a la realitat. Per què li haurien tret el renom de Xima al nostre Joan, si no hagués estat aquell el nom de la casa? Si ens endinsem en l’obaga del cal Xima, seguint el camí que hi duu directament, ens trobarem amb un camí que si ha plogut és tot fang perquè la terra és grassa i fonda, molt bona, però heus aquí que just abans d’albirar la casa ens trobem amb una paret a l’esquerra, molt revellida, que no sabem què hi fa, com unes runes d’aquelles que de tant en tant apareixen a les selves amazòniques d’una civilització desapareguda. Segurament estem davant de la “cosa”, allò que era pròpiament la Xima i que designava l’indret com a Xima, sense article, no la Xima. Després el nom es va traslladar espontàniament a la casa. En hebreu, que és com dir l’iber, l’antic llengua de la Ibèria, les consonants XM juntes signifiquen justament paret o muralla. Massa coincidència, encara que les vocals poden ser diferents i aquestes poden variar perquè l’hebreu no escrivia les vocals, s’havien d’endevinar i això comportava amb el temps moltes alteracions. No s’explica que l’hebreu actual d’Israel, ressuscitat perquè al temps de Jesús ja no es parlava, es continuï escrivint sense vocals. Com s’ho fa el pobre lector per llegir les paraules noves que mai no ha sentit a pronunciar, per exemple,  “les inundacions del riu LLBRGT, o sigui, Llobregat? I, per últim, podem afegir més misteri al nom de cal Xima. Així com cal Xima és la casa de la “muralla” o de la “paret”, també podem dir que Xina és el país de la Muralla i que aquest seria justament el seu vertader significat, avui desconegut, perquè li escau molt bé i perquè poc hi va de dir Xima a dir Xina.

El drac de Llobera

La vall

Al Solsonès hi poden haver petites valls que passen desapercebudes i aquí a Llobera n’hi tenim una de preciosa i recòndita. Al capdamunt, per la part de migdia corona la vall el castell de Llobera, completament enrunat, bressol de la nissaga dels Llobera, senyors feudals que vivien a Solsona al Palau Llobera. Més ençà s’alça l’església parroquial de Sant Pere i la casa Llavall. Doncs bé, al fons d’aquesta vall tan recollida hi ha la masia del Castell i ja al bell mig la Casanova de Llobera construïda els anys 40 en substitució d’una masia que hi havia a mitja costa, dita el Llort, de la qual avui només en queden poques runes ja que van servir per fer la nova. I el nom, que és el més important aquí. Aquesta vall pel costat de migdia és seca, aspra, nua de pins, però per la part obaga és tremendament ufana. Els pins hi creixen a milers, espessos com una selva i alts com pollancres, de la millor raça possible, el pi rajolet. Fins i tot donen a la vall un aspecte nòrdic, que sorprèn en aquestes latituds. La boscúria baixa cap els dominis de la fondalada de cal Monjo i s’enfila a les altures de Xima i Montraveta. I això a tocar de la Segarra.

El Llort

Aquesta masia enrunada interessa pel nom que tenia, ja que la paraula Llort vol dir drac, d’acord amb una paraula medieval, lluert, que se sap que significava drac. El doctor Manuel Riu, que estiuejava a Sant Llorenç de Morunys i que era catedràtic d’història medieval, així ho va deixar escrit, per bé que no va pensar a aplicar-ho a la seva estimada Vall de Lord, de la qual era fill adoptiu, i que seria precisament la vall del drac. No sabem on s’amaga el drac de la Vall de Lord, si en una cova o a ple dia sense que ningú el vegi, però no passa el mateix amb el Llort de Llobera, que ja l’hem localitzat, però no pas matat perquè això és cosa de Sant Jordi.

El drac de Llobera

Avui, gràcies al maps Google es descobreixen coses des de l’aire, com jaciments arqueològics i també els anomenats geoglifos, com els de Nazca al Perú per exemple. Són dibuixos d’animals o altres figures que només poden ser vistos des de l’aire i que no se sap qui els va fer, ni com, ni quan, ni perquè. Seguint, doncs, la pista de la masia del Llort, descobrirem a vol d’ocell el drac vertader d’aquesta contrada. És una massa de pins molt frondosos, com es deia, que dibuixen la figura d’un gran drac, encara que només el coll i el cap. És un cap de drac dret, molt ben perfilat, que potser amida un km de punta a punta. Alguns diran que no hi és, però jo no me’n fiaria. Mireu l’ull al seu punt, i això que el demés és tot pins espessos, però almenys sembla pacífic perquè no treu foc per la boca. I resta la gran pregunta: com ho sabien que aquí hi havia un llort, si ningú volava? Serà que es veu de dalt estant del castell?