Cerneres (Alt Urgell)

El riu de Cerneres al seu pas per sota el pont, totalment escorxat pels buscaires d'or dels temps ibers, quan es produí la febre d'or d'Ibèria, que més tard arrossegaria els romans a la conquesta d'Hispània.

Memòria històrica

Ningú no ha reivindicat encara el poble de Cerneres, desaparegut després de la guerra del 36. Era un lloc inaccessible, al capdamunt de la vall de Josa, on s’hi amagaven els maquis després de la guerra. Allí la Guàrdia Civil no hi podia fer res, així que el general Moscardó, el de l’Alcázar de Toledo i aleshores capità general de Catalunya, va manar fer volar tot el poble i ell mateix va dirigir l’operació in situ. Bé, algú sí que l’ha reivindicat. L’escriptor solsoní Joan Obiols ens ho explica en el seu llibre Josa de Cadí, més que un poble de muntanya (pàg. 39ss), on fins i tot fa memòria del nom d’una dotzena de cases habitades que van ser derruïdes pels morters entre altres. No hi va quedar res.

Refugi de càtars

Tot el que ens diu Joan Obiols sobre que Josa era un niu de contrabandistes que vivien de passar tabac d’Andorra, també es pot dir lògicament de Cerneres, com també quan diu que aquesta contrada en l’edat medieval va ser un refugi replet de càtars pel seu aïllament. El senyor de Josa els protegia contra l’Església, que els perseguia per heretges. Els càtars creien en dos déus iguals: el Bo i el Dolent, en lluita permanent, però també en dos principis antagònics: esperit i matèria. Volien ser tan espirituals que rebutjaven la matèria, sobretot la carn i per això eren vegetarians i condemnaven les relacions sexuals, si més no, per als que volien ser perfectes, la qual cosa no evitava una vegada més que no caiguessin en orgies desenfrenades, com sempre ha passat. El seu cap era el Perfecte, el qual transmetia una doctrina secreta als adeptes. És possible que la seva hostilitat envers el sexe els hagués valgut el nom de càt-ars, ja que cat vol dir tallar, trencat, i ars, homes, la qual cosa voldria dir que en alguns casos arribaven a l’extrem de castrar-se o tallar-se els testicles per no caure en les temptacions carnals.

Un nom d’or

El nom de Cerneres, abans de morir, ens vol parlar del seu remotíssim passat i ens diu que tota la vall de Lavansa era un empori d’or, degut al seu riu, ja que Lavansa és una metàtesi o trastoc de Palança. Totes les ciutats dites Palència o València van néixer a la vora d’un riu que portava les sorres carregades d’or, com també la nostra València d’Àneu per exemple. És un disbarat escriure La Vansa. Eren colònies on els cercadors d’or duien les granalles d’or que trobaven al riu per bescanviar-les per diners. Allò va ser la febre de l’or dels temps ibers, molt abans que la del Far West. 

Per altra part, Neus Céspedes en el seu preciós llibret Cornellana dedica un capítol a la mina d’or que, segons creença, hi havia en el seu poble dins les entranyes del Cadí. La gent creu que tenia l’entrada al Clot del Baguer i que arribava fins al poble d’Estana, al Baridà. També hi ha uns pous a la serra del Cadí que es creu que podien ser els airejadors de la mina, i relata que un jove de Cornellana, que féu la mili a l’Àfrica, xerrant amb un moro vell, aquest li digué: “els meus avantpassats els va recar deixar Espanya per dues coses: per les mines de sal de Cardona i per la mina d’or de Cornellana” (pàg. 33). Voleu més misteri?

El verb català cerndre, tan ignorat ja, vol dir passar pel sedàs i per tant destriar. El topònim de Cerneres ens indica que aquí hi havia, com a mínim, un parell d’instal·lacions que servien per a cerndre o destriar l’or de la sorra del riu. Aquells aventurers  deixaven al bon temps les seves llars i pujaven a la vall de Josa a la recerca de l’or, tot desafiant els llops i óssos que els disputaven el territori. Com ho feien? Doncs, omplien els sacs de la sorra del riu i els duien penosament al capdamunt de la vall. Allí un sistema d’aigua corrent impulsava la sorra cap a fora de la palangana i al fons hi quedava la menudalla de l’or, molt més pesant. El riu va quedar tan escorxat que només hi van deixar els rocs, tal com es pot veure avui. No en traureu ni un grapat de terra per més que esgarrapeu. Tanta era la cobdícia amb què treballaven aquella gent!  La sorra, un cop purgada, era llençada a part i convertida en terra de praderes perquè no retornés a la llera del riu. D’aquí el misteri d’aquest tram de riu tan pedregós, conegut justament encara avui pel riu de Cerneres. Si som pobres, perquè volem. El filó d’or que alimentava aquell riu, procedent de les entranyes del Cadí, es pot haver exhaurit, però no la mina de Cornellana que encara en guarda moltes tones al seu interior. Diuen que tres indicis fan una certesa: Lavansa, Cornellana i Cerneres, però, ai Neus, aquí ningú no mourà cap dit. 

Cambrils de la Sal (Solsonès)

La sal

Per una vegada em permeto la llibertat de rebatejar aquest poble com a Cambrils de la Sal, més que no pas com a Cambrils del Pirineu. És més curt, els monosíl·labs estan de moda, i per allò que no hi ha dos sense tres: Vilanova de la Sal, Gerri de la Sal i Cambrils de la Sal, tots tres lleidatans. Què bonica és la sal, tan pura, tan blanca i resplendent al sol, sobretot la de Cambrils, sortida de les entranyes de la muntanya. Segur que les seves propietats són molt superiors a la sal empaquetada dels súpers, perquè la primera ens la donen sencera, tal com surt, mentre que l’altra ha passat per un procés de refinament molt modern que fa que molts elements que porta la sal de mar en estat brut, però sa, assecada al sol,  ja no hi siguin i que, en canvi, anirien molt bé per al nostre organisme que moltes vegades no li arriben d’enlloc; magnesi, iode i molts altres, com fins i tot or. No podem comprar una sal qualsevol, ha de ser natural. També no deixa de ser un misteri que si no fos per la sal ens moriríem o la raça humana es debilitaria perquè deixaríem de menjar carn de tan insípida que la trobaríem. El pernil, màxim aliment de la humanitat, i el bacallà, salvador dels pobles nòrdics, no existirien. Ja ho diu la paraula, tenir salut vol dir tenir sal, estar ben conservat. Els animals del bestiar la necessiten i els pobles que no en tenien l’havien d’anar a cercar molt lluny. La sal era com l’or, ben pagada. Cambrils, doncs, té una gran riquesa.

Dues fondes

Són La Casanova i Ca l’Agustí, totes dues amb la seva web. La primera antiga, des de 1948, quan encara es comercialitzava la sal del Salí, que finí el 1963, amb una bona cuina casolana.  La segona més moderna, amb receptes tradicionals i innovadores, amb piscina d’abril a setembre i l’annex del càmping de la Comella. Es complementen molt bé i fan que Cambrils sigui un lloc ideal per al turisme que cerca l’encís de la muntanya. Als darrers temps tot ha millorat: s’ha restaurat l’explotació de la sal a tall de museu, s’ha fet una piscina també de sal i s’ha creat fins i tot el Zoo Pirineu, que fa la delícia dels petits. I fins i tot s’inaugurarà el Mercat del trumfo i la sal d’Odèn aquest diumenge vinent, 20 de novembre, en el recinte del Salí, on s’espera una bona concurrència.

Els Cambrils

Oblidem-nos dels cabrits i les cabres, que suposadament haurien donat nom a Cambrils. Res d’això, el nom continua intacte com als antiquíssims temps. Què és un cambril en català? Un estatge rodó i punxegut on es venera algun sant o maredéu, una cúpula alta i estreta. La primitiva gent van veure aquesta figura en les penyes monumentals que voregen el riu enfront de la piscina del Salí. Semblen uns cambrils, sobretot una, i cal dir de passada que són unes penyes artificials, esculpides al seu dia, uns 7000 anys aC, per una raça gegantina. No són llegendes, sinó l’única explicació possible. Tot el paisatge de la Ribera Salada ho és. És una obra d’enginyeria colossal. El vent i l’aigua no fan ni faran mai penyes arrodonides tan perfectes, com els fuets de la veïna Móra Comtal per exemple. Servien per millorar les condicions ambientals a través d’alguna energia per nosaltres encara desconeguda, i eren i són font de salut i segurament d'espiritualitat. Aquestes penyes, que semblen formar un conjunt, ens recorden una de les meravelles arquitectòniques de l’antiguitat: les pagodes de Birmània amb les seves innombrables torres que també semblen cambrils, aquestes indiscutiblement artificials.

L’única pega de Cambrils de la Sal són els avions fumigadors, els quals en passar pel Solsonès per fumigar la capital, viren quasi tots cap a Cambrils per dirigir-se a ensulfatar la Seu i Andorra. Per això mateix no cal esperar neu al Port del Comte per aquest hivern, a no ser que el senyor Trump ho arregli amb un cop de puny sobre la taula, tot dient-los (als illuminati): Aquí s'han acabat els chemtrails, el HARPP i el canvi climàtic! Però, pobre Trump, si els etiziba aquests mots, no voldria pas estar a la seva pell.

La Font de la Figuereta (Solsonès)

Les dues roques vacil·lants amb les quals es divertien.

 La màgia del nom (Joan Amades)

Uns 300 m més munt de la urbanització del Pla dels Roures hi trobarem la font de la Figuereta, que en plena secada no para de fer un bon raig, com el canell d’un nen. S’hi baixa per una esglaonada de lloses. La darrera fa de ràfec damunt l’aigua de la ribera Salada, alhora que la font hi aboca el seu raig, que surt d’una canella de goma. Aigua lleugera, de poca mineralització, molt apreciada per la gent i en especial pel doctor Casserras Aynés, que ja és un bon aval. Segons informa la Irene del Molí de la Ginebrosa, d’uns 70 anys, aquesta font ja existia quan era nena i amb el mateix nom, cosa molt remarcable perquè resulta que la figuereta encara hi és, més tendra que mai, a tocar de la font, fins al punt que la seva rameta es vincla damunt l’aigua sense que sapiguem si el que busca és refrescar-s’hi o allunyar-se’n per no caure ofegada. El gran aiguat del 3 de novembre de 2015 es va endur la figuera adulta, però li ha quedat aquest rebrot. És la força i la màgia del nom, de què ens parla el gran Amades respecte dels noms propis i que ell va descobrir en la seva tasca ingent de folklorista . L’aliança entre el nom i la cosa és tan estreta que si pereix l’un, morirà l’altre. Si la Figuereta cau, s’estroncarà la font i, si la font s’eixuga, morirà la Figuereta.

Indret megalític
Era un indret important, no endebades hi desguassa el Riart, que baixa dels boscos de Terrasola i de la Llena per junyir-se amb la Ribera. Dalt de tot, un quer inaccessible ens indica que era la torre de guaita que vigilava aquesta contrada de doble pas. La gent s’aplegava en la codinera enorme de vora el camí, travessada per un xocant rierol en forma de tobogan. Es remullaven i paraven el sol. I, com vam veure a Terrasola, també aquí tenia lloc l’espectacle de plantar el maig, el mascle. Era un pi pelat que es plantava en un forat rodó fet a la roca, en aquest cas en una roca mòbil per col·locar-la on fes falta. El pi s’embadurnava amb mantega de porc o un altra substància llisquent i el jovent intentaven pujar fins a la capsana agarrant-se fort amb les mans i els peus. Pocs ho aconseguien i, coneixent aquella gent avantspassats de la nostra Ribera, no cal dir que el guanyador tenia dret a escollir la noia més bonica del clan, i aquesta contenta d’ésser escollida. El més fort amb la més maca, era una bona combinació.

Les pedres parlants o movedisses

Aquest dies i tot l’octubre es pot veure en el noste Museu una exposició de fotos sobre el Megalitisme, tot seguint la gran sèrie d’activitats que duu a terme actualment. I de franc. El lema de fons diu Les pedres parlen. Són menhirs, dòlmens, cròmlecs de Catalunya..., però el que no hi trobareu encara serà justament les anomenades pedres o roques parlants o vacil·lants, que també són megàlits, no admesos per alguns, però tan reals com els altres. Són roques que guarden un equilibri prodigiós damunt un sol punt del sòl, de manera que es balancegen amb facilitat, però sense tombar-se mai. Fetes a propòsit, servien per a ser consultades sobre els diferents afers de la vida, com l’amor, la salut i la riquesa, igual avui que fa 4000 anys. Se sabia la resposta pel moviment que feien les roques. Doncs, bé, aquí en podrem veure un parell de mostra que deurien fer la delícia dels aplegats a l’indret. Només que l’una la van escruixir i l’altra la van immobilitzar posant-li dos petits codadells, un a cada extrem, que a dures penes poden suportar des de fa tants segles el gran pes de la roca.

Vora la font hi trobarem també un banc de pedra megalític de fa 4000 anys i que no necessita ser pintat ni restaurat. Només li sobra la bardissa. Era molt apte per als enamorats i altra gent que acudien a la font els dies xardorosos de l’estiu. Allí es contaven les petites coses del seu viure de cada dia i eren més feliços que la gent d’avui perquè tenim un gran problema: l’Imperi secret mundial dels illuminati.
La secta secreta dels illuminati ens avassalla cada cop més i entre altres malvestats ens condemna a la secada eterna amb els seus avions fumigadors que a cents i cents ens assequen els núvols cada dia que passa sense que la gran massa se n’adoni. No oïu els seus motors estridents enmig dels núvols cada cop que volen caure unes pobres gotes? No els oïu cada dia d’11 a 1 de la nit aprofitant que la gent dorm? No veieu aquests cotxes tan bruts del que fumiguen? Hi ha dies que a penes fumiguen, són molt pocs. Doncs, bé, llavors no veureu cap avió de cap classe dalt el cel. La gent creu que hi ha moltes línies comercials, però,de fet, en moltes comarques, com al Solsonès, no n'hi passa cap. Això és una prova que tots els avions visibles i roncaires són fumigadors. A més, tothom hauria de saber que els avions, un cop allunyats dels aeroports, volen a 10 km d'alçada. A penes es veuen i molt menys se senten. Què endormiscats que esteu! Mentrestant la font de la Figuereta, font i planta abraçadets, aguanten fort malgrat els atacs illuminati, però per quant temps?

Els Savinots (Madrona)

Situació
Si volem filar prim, el bosc de savines dels Savinots, un savinar com pocs n’hi ha, ja no és del Solsonès, sinó de La Noguera, ja que pertany al municipi de Vilanova de l’Aguda per bé que no en la seva totalitat. Es confonen entre els pins minoritaris, però n’hi ha moltes i ocupen gran part de l’arc de la ferradura que envolta la Valldàries, vall sorprenent i molt formosa, simètrica i per consegüent artificial, als peus de l’ermita romànica de Santes Creus de Bordell. Tot justament Bordell ja vol dir ferradura, i no pas el que molts es pensen, en el diccionari de la llengua hebrea, que és com dir ibera. Així i tot, des del català també s’entén: bordell, allò que voreja, com fa la ferradura. Aquí sempre hi bufa el vent i sembla que a les savines els agrada molt, mes no u penseu que sigui per elles, que amb poc es conformen, sinó perquè ens volen fer sentir la seva fragància, tan agradable de respirar.

L’alcalde Llumà
L’alcalde de Solsona, Ramon Llumà Guitart, recentment traspassat, era un gran entusiasta de Santes Creus de Bordell i el seu entorn. Essent president del Consell Comarcal, va ser el qui va proposar a l’alcalde de Pinell, aleshores Francisco Torra, la reconstrucció de la Creu dels Lladres, morts pel somatén de Madrona. Ara és un gran monument i cada any els descendents d’aquells bandolers encara els porten un ram de flors. També li agradava mostrar als seus amics la bella panoràmica de la Valldàries i sense complexos els parlava dels gegants que la van fer. I com a caçador de la colla del porc fer coneixia bé l’indret dels Savinots. Es trobava bé entre els pagesos i arrossegadors de pins, tot i que el seu destí hauria pogut ser molt diferent. El seu oncle mossèn Llumà havia fundat a Barcelona el col·legi Virtèlia, on hi acudien els fills de l'elit catalana, com el president Jordi Pujol, entre altres. Ell refusà la invitació del mossèn perquè deia que, si hi anava, ja no tornaria a Solsona. Sense saber-ho, el destí ja treballava perquè un dia fos l’alcalde d’aquesta ciutat per 24 anys. Però el va freqüentar i va entrar en la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. D’allí, d’aquell col·legi d’orientació catalanista en ple franquisme, arrancà la seva amistat amb Jordi Pujol i no dels seus anys de polític. L’alcalde Llumà se’ns n’ha anat. Gran patriota, volia la independència de Catalunya que no arribava, però amb sorpresa s’haurà trobat, esperem, amb la Catalunya del cel, on entre milers de llengües es parla també el català, tal com ho veié el profeta de l’Apocalipsi: Vaig veure una gran gernació, que ningú no hauria pogut comptar, de tota mena de nacionalitats, i de races i pobles i de llengües” (Ap 7,9).

El secret dels Savinots
Així com Bordell no vol dir pas casa de barrets, tampoc Savinots no té cap to despectiu, ni molt menys, com podria ser dir carrerot o sapastrot. És un topònim que es perd en la nit dels temps i el seu significat es desxifra a través de l’hebreu OT una altra vegada, el qual vol dir senyal. Savin-ots voldrà dir els OTS de les savines, amb la típica inversió del genitiu dels mots antiquíssims, o sigui, els senyals de les savines i es refereix a unes pedres plantades a terra, tot punxegudes, que apuntaven vers el cel. Tal volta només n’hi queda una de dreta. Què feien o fan aquests Ots, que també trobem en Viladot, els Ots o el Puitot entre altres? Doncs, així com els antics avantpassats no sabien res de les nostres freqüències elèctriques que recorren per milions l’atmosfera invisiblement, tampoc nosaltres no sabem res de les misterioses forces tel·lúriques que surten del fons de la Terra o que baixen dels cels estrellats. Els cristians, però, amb raó o sense les van considerar diabòliques i van abatre aquestes pedres, no aquesta dels Savinots que encara roman dempeus, tot i que aquell centre energètic fou substituït per la capella romànica de santa Elena, mare de l’emperador Constantí, uns 100 m més amunt i més modernament per la grandiosa antena, la qual trinxa els núvols amb el HAARP, arma climàtica secreta que interactua amb els cents i cents d’avions que ens fumiguen quasi cada dia sense que a penes ningú se n’adoni, ocasionant sequeres i pedregades. Per tant, els Savinots amb tots els ets i uts i els seus ots també pertanyen al repertori històric de Santes Creus de Bordell, com són la pròpia capella i el cementiri, la Creu dels Lladres, la Caixa del Moro i la insuperable Valldàries, obra acabada dels titans de raça ària de la gran civilització de l’Atlàntida, que dominà per segles el nostre país, o sigui, la Vall d'àries, com les illes Canàries.

Sant Quirze de la Coma, parròquia de Llobera.

Sant Quirze de Llobera

Aquesta capella romànica de Sant Quirze, popularment Sant Quiro, resta força oblidada, tot i la seva proximitat a la carretera. Es troba amagada entre els pins al pla de l’Hostalnou, vora la casa de pagès de la Coma. La seva gent l’ensenyen molt amablement. Abans de la guerra era una sufragània de Llobera. S’hi feien batejos, casaments i fins i tot enterraments en el cementiri avui desaparegut, que aleshores es trobava davant la porta actual.

Era una capella plena de sants. Hi gaudia de molta devoció la imatge de Sant Marc, un nom que ha fet molta fortuna als temps moderns ja que és el nom més posat a Catalunya. Ens diu el Pipes, el nostre informant, que històricament es va dir Joan-Marc. Li disputaven, però, el lloc Sant Quirze i Santa Julita. Tres sants, amb l’anterior Marc, que inexplicablement els trobem tots tres en una altra Coma: la Coma de Lord. El nen Sant Quirze, fill de Santa Julita, era advocat pel mal de cap perquè els botxins el van tirar escales avall davant la seva mare i li van asclar el caparró. Molts devots hi acudien. També s’hi venerava el bisbe Sant Llop, molt popular a Catalunya, i molt invocat pel garrotillo, la malaltia de les amígdales, que no era res més que la diftèria amb nom científic, avui desapareguda gràcies a les vacunes, encara que no falta algun metge que diu que és degut  a que avui els nostres minyons ja no pateixen aquell fred ni aquelles humitats tan terribles d’altres temps que es passava misèria i que van obligar a treure les glàndules a tots els que ara tenim més de 60 anys. També hi havia Santa Llúcia, la Mare de Déu i algun altre sant perquè totes les esglésies n’eren plenes, però per la guerra van desaparèixer. D’aquí ve que una part de Catalunya els ha pogut conservar tots. Si voleu veure molts sants, com el patró dels pagesos catalans Sant Galderic, visiteu les esglésies de la Catalunya Nord, Montlluís per exemple. Així eren les nostres. Pel que fa a la capella de Sant Quirze, alguns hi tornen a ser gràcies a l’interès d’un dels seus devots, Antoni Colell, més conegut pel Pipes, que en el seu fulletó titulat Sant Quirze de Llobera ens diu entre altres coses:

“Els dilluns de Pasqua celebraven la Festa Major  les cases Barcons, la Coma, la Serra, Caseta de la Serra, Vila, Caseta de la Vila, Molins i Hostalet de Molins.

Lloc de refugi, pregària i esperança. Festa de goig i alegria per aquests veïns i de molt més enllà, que veneraven el seu Patró” .

Prenent peu que el Pipes era el fill gran de Barcons, una casa de pagès molt lligada a Sant Quirze, podríem intentar desxifrar-ne el nom. La manca d’article, no diem Els Barcons, denota una gran antiguitat per al nom de Barcons, a seques. Just a l’indret de la casa, a l’altre costat de la carretera hi ha un erm ple de fenàs que fa una petita conca. Té tota la pinta d’haver estat un aiguamoll que hauria pogut ser força més gran que aquest petit retall. Actualment es coneix com el Tros de la Bassa. El mot Barcons conté aquesta arrel consonàntica o trilateral, com es diu que passa amb tots els mots hebreus: brk, present en el terme berca, alberca, que vol dir piscina, bassa. Recordem la piscina  de Siloè, que s'anomena berka en el text evangèlic original. Per tant, barcó voldrà dir justament bassa, toll, piscina... en la llengua aramea o hebrea, coneguda com a ibera en el nostre país. Era una de les dues llengües del país atlant. L'altra el basc, la qual cosa apareix molt clar en el llibre Les arrels més antigues d'un servidor de vostès. Sempre hem estat sotmesos a un imperi o altre. Actualment al sionista, però sense saber-ho perquè paguem els tributs en forma de deute i d'interessos d'un diner inexistent, digital, gratuït, només fum, que ens van deixar via transferència per aquells que ho poden fer, creant-lo del no res, però que ara cal retornar amb la suor del nostre front. Té gràcia la cosa! Però abans dels romans, durant segles l'Europa atlàntica va estar sotmesa a l'Atlàntida fins a la mar Tirrena. Això va comportar que molts topònims es formessin en alguna d'aquelles dues llengües. Era l'imperi dels tiris, que alguns historiadors en parlen sense saber que eren els atlants i no els quatre fenicis de Tir, car la capital de l'Atlàntida, moltíssim més gran, també es deia Tir, però molt abans que la fenícia. En fi, l'arrel semítica brk dóna per a Barcons el significat clar de basses amb un matís diferent respecte a berca, però res més. Deurien ésser tolls sagrats en els quals la gent s'hi banyava acomplint alguns ritus de purificació. Per tant, s'hi farien aplecs primaverals per cantar i celebrar el retorn de la vida. L'entorn natural era idíl·lic, ple de pastures i de codineres inclinades per prendre-hi el sol. Hem tornat al capdamunt, als sants que guareixen, perquè arriba el cristianisme i es fa la capella romànica més amunt, d’acord amb els saurins que sabien escollir els llocs tel·lúrics, i els aiguamolls, tan abundants a Barcons, es van quedant eixorcs, més que res per la cobdícia dels pagesos que els converteixen en terra de conreu esbotzant-ne la sortida i perquè el blat aniria car a la capital imperial. Les aigües sobrants d'aquell conjunt meravellós de petits estanys haurien servit fins i tot per fer moure dos molins, un d’oli i un de farina, tal com ens indica un altre topònim de la contrada, la casa de Molins, nom antic per endemés.

Ah, què bonic que fóra refer aquest bocí d’aiguamoll del Tros de la Bassa, el qual té el fons de pedra i que quan plou hi desguassa un petit torrent. En aquests temps de secada endèmica, provocada a gratzient pels avions dels endimoniats ... -la gent van desmes per la vida-, fóra quelcom a celebrar ja que s’hi tornarien a abeurar els animals i aus silvestres. I, com que serviria per cas de foc, l’obra gaudiria fins i tot de subvenció.

Terrasola

L'església de Terrasola en runes.

L’antiga parròquia i el Castellet

Vers l’any 1910 Terrasola va deixar d’existir. El bisbat de Solsona va decidir eliminar aquella parròquia. La meitat de les cases de pagès van passar a Castellar de la Ribera i l’altra a Montpol i alguna, com l’Alsina de Terrasola, a la Llena. Avui Terrasola és un paratge que hauria fet les delícies dels poetes romàntics del s. XIX, com Adolfo Bécquer, enamorats com estaven de llocs allunyats, enrunats, lúgubres i amb algun fantasma sortint a les nits. L’església de Sant Pau, la rectoria i la gran casa de pagès d’aspecte senyorial, coneguda pel Castellet, són un grapat de runes enmig de la boscúria. A voltes encara s’hi aixopluga el ramat a les estances inferiors de gruixudes parets. Des d’aquí en temps antics es podia controlar el pas de la ribera Salada, que s’escola a baix a tret de pedra. Aquesta seria la missió del Castellet, una construcció que primer seria lacetana i després feudal. Encara s’hi pot veure la presó, una estança molt xica amb un forat a dalt del sostre per on es passava el menjar al pobre reclús. En aquesta casa encara hi visqué un temps Joan Solé Orrit amb els seus pares i que va morir a Solsona fa només uns dos anys. Ell ens hauria pogut informar a bastament sobre les darreres vicissituds del malaguanyat Castellet que tant recordava.

Una codinera formidable
Passades les runes, més amunt, ens topem amb una grossa i espectacular codinera, tan boteruda que sembla eixir de la terra com un bolet. Al bell mig hi ha un forat que hi cabria la soca d’un pi per aguantar-se dret. Està clar que aquí s’hi feia un gran aplec per a celebrar el tradicional aixecament del maig, o sigui, un pi pelat com es fa encara avui a Sant Climenç per la festa major de Sant Joan, l’únic de la comarca que ha arribat fins als nostres dies. Era una celebració dels temps pagans en la qual evocaven el mascle generador de la vida. El Maig era com dir allò que està al mig, com també hi estava, al mig del calendari, el nostre mes de maig quan l’any només tenia 9 mesos de 40 dies, 9 x 40 = 360 dies. D’aquí ve la rellevància popular que encara avui té el nombre 40.

L’aigua lustral
En aquesta codinera tan màgica s’hi recollia l’aigua de la pluja com si fos una teulada, la qual a través d’una canal, que els picapedrers d’avui no sabrien fer amb tanta finor, anava a parar en una pica feta al davant i al viu mateix de la roca. Tot això es pot veure perfectament, però ja no lluu com als primitius temps per culpa de l’abandó. Com tampoc ja no hi lluu l’aigua lustral que recollien els nostres avantpassats perquè era creença que gaudia de grans poders, com guarir les malalties, foragitar els mals esperits, protegir el bestiar i moltes altres utilitats. Havia de ser aigua de pluja ben cristal·lina, que hagués estat sota la claror de la lluna durant el quart creixent. L’ús de l’aigua lustral era present en totes les cultures del món i no mancava, per tant, a casa nostra. La gent dels entorns de Terrasola quan acudien a l’aplec es rentaven la cara amb l’aigua de la pica de la codinera i se’n tornaven a casa més purificats i contents. L’home modern ha perdut ja aquest gran tresor brindat per l’aigua , que és l’element més versàtil i misteriós de la natura: líquid, sòlid i gasós. I més avui perquè els avions ens emmetzinen l’aire cada dia amb les esteles químiques que fan servir per assecar tots els fronts plujosos, absolutament tots, i ningú no se n’adona! de manera que la pluja ja és aigua bruta. Guaiteu els cotxes bruts i perdoneu l’incís, però és que ja portem 90 dies sense ploure i els que seguiran. L’església, però, va incorporar l’aigua lustral en la forma de l’aigua beneïda, a la qual li va atribuir fins i tot el poder de perdonar els pecats, però després amb la modernitat tot se n’ha anat en orris.

Els fonaments de la Terra
Sí, aquí a Terrasola hi afloren els fonaments de la Terra perquè creien que aquesta descansava damunt d’una placa dura, que era com la sola del planeta, així com el pes del cos recau damunt la sola del calçat. Aquesta codinera tan fenomenal la van batejar com si fos la sola de la Terra, els fonaments que afloraven a la superfície. I ho van dir bellament, invertint el genitiu, com fan els anglesos i altres llengües: de la Terra la sola, per quedar en Terrasola.