Indrets amb misteri (El Solsonès)

Timoneda 

 Flairada de timons

Un dels indrets més pintorescos dels dominis feréstecs de la Ribera Salada és Timoneda, amb el seu campanar romànic que corprèn el vianant. L’església ja surt esmentada en l’acta de consagració i de dotació de parròquies de la Catedral de la Seu, any 839. Per tant, llavors el cristianisme ja s’havia endinsat en aquestes boscúries denses i plenes de misteris encara desco­neguts per l’home de la ciutat. I avui toca desvetllar-ne un. Serà impossible fer creure a la gent que Timoneda no vol dir “terra de timons”, oi més, quan n’està ple i la seva flaire s’exhala per tot arreu.

Si ens endinsem en l’obaga per un camí ample que baixa en direcció a Orrit, nord, al final ens ensopegarem amb les ru­nes d’una barraca o casa perduda, dita antigament cal Sort. Poc més enllà ens trobem damunt la testa pelada d’una gran roca amb perill d’esbalçar-nos si no vigilem. Si la rodegem per sota l’espectacle serà impressi­onant. Es tracta d’una roca colossal amb una balma i un ràfec portentós que l’envolta per dalt, talment una balconada. Es tracta d’una roca sagrada, encarada cap al nord, la qual cosa ens demostra que no era pas una cova troglodita com tantes n’hi ha aquí. La paraula Timo-neda ja ens parla de santuari: -neda, santuari, com en Fontaneda, santuari de la font; Freixe-net, de la serp; Orto-neda, del cul, i encara el té en una roca a la vora d’un camp, si bé partida o profanada.

La Roca de la virilitat

Els nostres antics estaven bojos pel sexe. No podien suportar l’esterilitat ni la impotència ni coses per l’estil, i acudien a certs santuaris que després als cristians els van semblar vergonyosos, per a guarir-se d’aquelles mancances. Eren amics d’orgies i disbauxes i quan començaven a fer-se vells molt aviat, s’estimaven més morir que viure sense el plaer sexual. Doncs, bé, aquesta roca de Timoneda era el santuari del prepuci i del gland de l’òrgan viril, com ho demostra el seu ràfec descomunal que l’envolta. Vista de lluny estant, de l’altra banda de Riufred, fa més impressió. A tocar, hi ha una altra roca de les mateixes característiques, però molt més petita, fina i delicada amb la seva balmeta. La gent acudien a venerar aquestes roques miraculoses per a recuperar la viri­litat, arrupits a l’interior d’aquestes coves, i aconseguir així la desitjada descendència dels fills. De roques per l’estil, el país n’estava ple. És probable que alguns xamans els donessin també drogues i herbes apropiades. Per altra part, l’arrel tim- deu correspondre a prepuci amb una altra paraula. De fet, la trobarem en estimular, de timol. No hi ha en el cos viril res més excitant, i és obra acabada del Creador.

La rèplica cristiana fou traslladar el santuari a un indret assolellat i elevat, a l’actual església, donant-li un caire cristià i festiu, però conservant segurament el seu poder de convoca­tòria per a guarir la infertilitat i aconseguir l’anhelada fecundi­tat, i no sols el plaer sexual. Avui, per una casualitat que potser no ho sigui, a Timoneda s’hi venera sant Antoni de Pàdua, el sant per excel·lència al que s’encomanaven, com encara es fa, les dones que no podien tenir cap fill. Com a senyal del seu prec, portaven el cordó dels franciscans a la cintura durant un quant temps. Qui sap, doncs, si aquest indret de Timoneda no conserva encara aquesta gràcia especial que li ve de la més remota antigor. Diumenge vinent, el poble viurà unes hores intenses de culte i d’esbarjo amb el ball del vermut i de la tarda, ja que celebra la seva Festa Major de Sant Antoni.

Alguns anys s’hi fa present una família de Calanda (Terol), que reparteix galetes de pasta seca molt bones a la gent perquè tenen una pastisseria. Hi vénen perquè es diuen Timoneda i volen rememorar emocionats les seves arrels un xic llunyanes,

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Santes Creus de Bordell (2-6)

Els Savinots

A Santes Creus de Bordell, que mai no es digui "del" , al vessant de la Valldàries, hi creixen les savines a centes. Els agrada el sol i el vent que sempre bufa per aquestes altures. Aquí als Savinots, com en diuen els caçadors i la gent del país, el punxegut ginebre és només testimonial i els pins perden terreny davant la creixença de les savines que s’alcen com arbres. És un arbust molt tòxic, que sovint matava les mares que feien servir les seves substàncies per avortar. El millor és reduir-la a planta ornamental i així ho feien els vailets d’aquestes contrades pel Diumenge de Rams. Uns dies abans el pare els portava la savina i amb un ganivet anaven pelant la soca fent-hi dibuixos geomètrics i el dia de la festa penjaven a la savina tot un reguitzell de dolçaines, com rosaris i caramels de sucre de tots colors i la duien a beneir. I a veure qui la portava més maca! Alguns també presumien de portar la savina més grossa, encara que fos sense llaminadures. Les esglésies s’omplien de canalla i de savines, les quals desprenien la seva flaire agredolça i purificadora per tot el recinte sagrat.

La Creu dels Lladres

Sens dubte, és el punt més emblemàtic de Santes Creus de Bordell. El trobarem a uns 500 m. llargs, seguint pel camí de sota la capella vers ponent. Corria el 1869 i eren temps de misèria. Alguns cabalers de les masies es feien bandolers i així la colla del Felip Domènech van posar els ulls en el rector de Madrona, estovant-lo i robant els seus béns. El rector, però, va tocar a sometent i de totes les masies van sortir homes armats per atrapar els lladres sacrílegs. Com que eren bons coneixedors del país, aviat ho van aconseguir i es produí l’encontre prop de l’ermita de Santes Creus, al fil de la serra. S’inicià el tiroteig per part dels bandolers i el sometent es veié obligat a respondre també amb foc. Tots els bandolers, menys un, van perdre la vida davant la superioritat numèrica del sometent. Val a dir que quan un membre del sometent matava algú i anava a judici, havia de dir que l’havia mort el sometent en ple, no ell. D’aquesta manera no se’l podia acusar i quedava exempte de culpa. Aquell fet d’armes va retrunyir per tota la comarca durant molt temps i per deixar-ne memòria eterna els madronins van erigir un monument al lloc dels fets, consistent en una creu de pedra damunt d’un gros pedestal. A les quatre cares d’aquest el picapedrer hi va esculpir en castellà la crònica sencera i detallada d’aquell esdeveniment. La gent anomenà aquell indret com la Creu dels Lladres. Amb el pas del temps la creu es va partir amb un llamp, però l’alcalde de Pinell Francesc Torra, a suggeriment del també llavors alcalde de Solsona senyor Ramon Llumà, caçador del porc fer i coneixedor de l'indret, la va fer restaurar i avui tothom la pot contemplar, i fins i tot hi van un cop l’any els descendents del capitost dels bandolers, Domènech, a posar-li unes flors al peu de la creu, que no tothom té el privilegi de tenir un bandoler a l’arbre genealògic. Aquesta és la crònica d’aquell fet luctuós, esculpit a quatre bandes, i remarcar que valdria la pena que avui es tornessin a polir les lletres, ja que costen de llegir:

 Dia 30 julio 1869. Felipe Doménech  y cuatro forajidos, se batieron con el somatén de Madrona. Fue muerto Felipe y 3 de los suyos.

 Del somatén fueron heridos 2 hombres y los demás para no ser víctimas, tuvieron que matar a sus encarnizados enemigos.

 Los bandidos acababan de saquear la Casa Curato de Madrona y de poner sus manos viles y sacrílegas en el sacerdote indefenso.

 Perseguidos al toque de somatén hasta este sitio expiaron aquí sus crímenes. Roguemos a Dios por el eterno descanso de sus almas.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Petit menhir a la carena de Santes Creus, lleugerament inclinat en senyal de fertilitat. A la toponímia del nostre país el seu nom trasmès per tradició correspon a Mallol.

Santes Creus de Bordell (1-6)

La capella

En un dels indrets més encisadors de la comarca hi trobarem la capella romànica de Santes Creus de Bordell, que abans era una sufragània de la parròquia de Madrona. La panoràmica que s’albira des d’aquest alt serrat és espectacular. Al nord les primeres serres dels Pirineus per on travessa el Segre no se sap pas com, a ponent el Montsec, a llevant els boscos del Solsonès i, sobretot, al migdia la formosa Valldàries als nostres peus, amb el poble de Vilanova de l’Aguda al capdavall, on despunta el campanar. En aquest temps la vall apareix encatifada pels sembrats, tota plana, sense cap riu que la solqui, amb una dotzena de masies esbarriades que en altre temps la Vall aclocava com una lloca els seus pollets. Quina meravella! A la capella s’hostatja la imatge de santa Elena, mare de l’emperador Constantí, la qual es diu que va trobar la creu del Calvari i les dels dos lladres. Per això, se'n diu Santes Creus! Dissabte vinent, 1 de maig, se celebrarà la festa d’aquest indret amb un bon aplec al capvespre que cada any congrega gent de tots els voltants per a la benedicció del pa i del terme, de les mans del seu rector, mossèn Salvador Casafont i Casals, que celebra la Missa a l‘aire lliure en aquest punt més alt de la contrada.

 La Caixa del Moro

Abans de doblar el darrer revolt, a l’esquerra hi ha un camp grandet i al capdavall, en un angle, es pot presenciar la famosa Caixa del Moro, que és una tomba prehistòrica amb quatre lloses considerables, les quals deurien allotjar la corpenta d’algun gegant a jutjar per les seves dimensions i d’aquí el nom del Moro, que era com la gent anomenava els gegants de l'antigor, tan reals i tan certs, a pesar que els historiadors moderns del s. XX els han bandejat dels llibres d'història, alguns per pura ignorància, d'altres per imposar un model cultural pseudocientífic i materialista que ja no s'aguanta. Quan la sàvia topoímia ens parla de Moros, no els confonguem pas amb els àrabs posteriors, que el nom és molt més  anterior i es referix al fet que els gegants en realitat eren bruns i possiblement africans. Caixa és un mot que no existeix en llatí i el primer que evoca és la caixa dels morts. No siguem injustos amb els nostres avantpassats llunyans. Quan deien la Caixa del Moro volien dir la Tomba del Gegant, mentre que nosaltres hem de dir dolmen, que és un mot estrany a la llengua catalana, manllevat al danès, holandès o  aneu a saber a qui altra llengua nòrdca.

 La Valldàries

També coneguda per la Vall de Vilanova, la veritat és que avui retorna sortosament el nom dels antics documents llatins, llengua oficial dels escrivans per llargs segles que no del poble, i que en deien la Valldàries, com si es referís a l’antiga raça ària provinent de l’Atlàntida, el darrer vestigi de la qual, un cop enfonsada, serien les illes Açores i, com no? les Canàries, de veritat les darreres illes àries. La Valldàries es una vall fabricada ex professo per aquella gent de raça gegantina amb tècniques fabulosament avançades que els permetien afaiçonar el país al seu caprici. És una vall artificial de punta a punta, feta a la mida d’un petit senyor feudal que tenia la seva seu en el Castell de Sant Miquel de Valldàries, on hi havia una gran torre lacetana que s’ensorrà el 12 febrer de 1955 a dos quarts d'una de la tarda, hora vell o hora solar, ja que la casa veïna de Gatnau en pregueren sigilosa nota. Fins llavors aquella torre vetusta havia vist néixer i morir mil vegades els fills d’aquesta vall de pessebre, única en el món, perquè causa admiració profunda a tothom qui la veu per primera vegada. Ens hem d'acostumar a veure el nostres paisatge, el de Catalunya i d'Europa i pràcticament el de tot el món, per no dir també el del planeta Mart, amb uns ulls diferents. Tot és artificial. Algú els ha fets. I molt particularment els grans rius, com un entre tants, el riu Mosela d'Alemanya, afluent del Rin, navegable tot ell al llarg de 500 kms inclús per grans vaixells i tan meravellosament canalitzat, que salta a la vista que alguns enginyers, tal volta vinguts de l'espai, el van idear, planificar i construir, deu fer a hores d'ara uns quants milers d'anys, però mai per mai milions d'anys, que és una manera de mesurar el temps completament surrealista i falsa. Res a veure amb la ciència, però fonamental per la ideologia. 

El menhir, mallol o fita

A l’indret de la capella, però poc més avallet, tirant cap al fons de la vall ens toparem aviat amb una llosa dreta, clavada a terra, de més de mig metre d’alçada. No és una fita, suposem, ni tampoc pròpiament un menhir perquè apareix intencionadament inclinada. És més aviat una pedra de la fertilitat, que imita l’aparell reproductor, com passa amb els dos mallols de l’obaga pinellenca dels Mallols. Acaba amb lleugera punxa, dirigida al mig de la vall, com partint-la pel mig. Podria remuntar-se fàcilment als constructors de la vall i hauria arribat fins als nostres dies tranquil·lament sense cridar a penes l’atenció de ningú. És possible que encara avui catalitzi alguna forma d’energia que ens és desconeguda. L’alemany Wilhiem Reich pretenia haver-la descobert anomenant-la orgon i inventant l’orgonite, un aparell de fabricació casolana que avui molts lleidatans, en concret, fan servir per captar aquesta energia encara discutida, i combatre els kemtrails, la contaminació elèctrica, la sequera i així millorar els conreus. I deixem les altres coses d’aquest indret intrigant i misteriós per un altre dia, com seria la Creu dels Lladres i el mateix nom enigmàtic de Bordell.